Prop de 300.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya: 223.000 dones i 73.400 homes, segons fonts de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

La soledat no és per si mateixa un problema, ho és quan aquesta, no és desitjada.

Segons A.Maslow, els humans un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aquelles relacionades amb la nostra supervivència) busquem cobrir aquelles que són més elaborades i complexes, com l’autorealització i l’espiritualitat (entenent-la sense cap connotació religiosa), on també tindria cabuda, l’empatia i l’ajuda a l’altre.

Malauradament, l’evolució sembla que ha fet un finta a les prediccions idíl·liques de Maslow i s’han encaminat cap a l’individualisme exacerbat, cap a la mobilització obsessiva i compulsiva d’ensenyar la nostra millor cara, d’adornar-nos com arbres nadalencs, i fins i tot d’actuar, de tal manera, que la persona sigui un producte més del mercat: Bo i barato. Les persones estem ocupant el lloc que sempre han ocupat els objectes, i som nosaltres mateixos com a societat, els únics responsables.

En definitiva, ens estem deshumanitzant, i això ocasiona cada cop més, una societat menys sana psíquicament i espiritualment que no té massa en compte a l’altre i que mira primer que tot, el seu propi melic.

És evident que els temps també han canviat: la concepció de la família, la importància dels estudis, la marxa de les zones més rurals, i sobretot l’emancipació de la dona, que ha fet que aquesta sortís dels fogons, de la criança i de la cura dels més grans, a buscar altres tipus d’estil de vida. I no és res més que un peix que es mossega la cua, on altres factors com les dificultats físiques i psíquiques associades a l’edat, la manca de temps per part dels familiars, els pocs recursos econòmics i la infravaloració de la gent gran, ocasiona que la soledat no desitjada coexisteixi amb altres circumstàncies que només fan que empitjorar i enquistar la situació.

En definitiva, una varietat extensa de factors, que han fet que la soledat no desitjada sigui una problemàtica social més, actual i gairebé invisible que ens incumbeix a tots com a grup i com a humans.

Si poguéssim veure per un forat què hi ha dins dels edificis que aparentment, semblen ocupats, ens espantaríem de la quantitat de persones grans que estan soles a les seves cases, passant la major part del seu temps donant tombs i tombs als seus records, que al final, és l’única companyia que els hi queda.